I va ser el primer que em van ensenyar: els resultats, a llarg termini. Tic la sensació de xocar una vegada, una altra... setmana rera setmana amb la mateixa pedra. Comparo resultats, preparo materials, demano consell i opinions -qui no ho fa?- trec el meillor que puc la sessió i en un període de temps tot a la merda. Tot falla. Imagino la cara d'imbècil que se'm posa quan dic "tot ha anat bé" i després, a classe, succeeix el contrari.
Veus. Estats de tensió. Insults i taules llançades. La processó per dins, un cabreigs amb mi. Em consolo amb el tu ofereixes una resposta, però no ets ella. Però no em serveix. Suposo, que amb l'experiència tot progressa, s'avança i es veu el resultat. Estar de forma caduca en un lloc, no veure els resultats a curt termini. I mentrestant, procés de canvi, sensacions i sentiments en estat d'equilibri...
Hi ha dies que ni els seus gestos m'animen. On una mirada no és més que una puntilla al dia. Uns ulls tibants que llencen espurnes d'odi barrejades amb indefensió. Peró ja no em supera la situació: cal assumir-la amb resignació que un dóna tot el que pot i un altre no ho aprofita. Es una llàstima, però no llàstima pel meu treball, sinó per qui no ho valora, tingui l'edat que tingui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada