Durant més de dos anys m'inculquen la necessitat d'estar preparat per a tot tipus de situacions. M'animen a seguir formant-me per completar coneixements, descobrir nous continguts. Porten venent-nos la moto que ens podem trobar qualsevol situació el dia menys esperat i hem de donar la resposta adequada. Durante aquests dos anys he cregut que volen que siguem una espècie d'éssers superiors, que hem d'abastar una resposta a tot el que se'ns plantegi.
Una de les primeres coses que vaig aprendre quan vaig començar el CFGS d'Integració Social va ser tractar el dol, la pèrdua d'una persona propera. Si haig de ser sincer, aquestes sesssions les vaig prendre com alguna cosa intranscendent, com uns coneixements que mai posaria en pràctica perquè a mi no m'apareixeria aquesta problemàtica (de vegades creiem que no tenim la certesa que això ens pot succeir a nosaltres). Mentida.
La setmana passada em vaig acordar d'aquells primers dies. De com tractar a una persona que veus diàriament i que ha perdut a un ésser estimat, a un puntal. I tot alló del que renegava ho vaig posar en pràctica, i bé o malament -encara no ho sé- ho vaig intentar. Aquella setmana que va començar sent una merda va acabar senr reconfortant, entenent-la com que vaig intentar fer-ho tant bé com m'és possible, segons m'havien ensenyat. El que és el mateix: consciència tranqui·la per un treball ben plantejat.
Haurà donat o no els seus fruits, encara és aviat per a això. Ara, amb perspectiva entenc que no és que siguem un ser ésser superior, sinó que per ser persona -i més en aquest món tant difícil- hem de tenir la sensibilitat adequada per a cada situació que se'ns plantegi, encara que en aquests moments que vivim tot sigui tan sintètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada